Una dotzena de flors II és una reelaboració videogràfica de l’acció homònima que va tenir lloc durant el Festival Lluèrnia, el desembre de 2020. L’acció participativa va comptar amb una seixantena de veïnes i veïns del barri de Montolivet i va consistir en una intervenció sobre l’enllumenat públic del barri per ser observada des del mirador del volcà Montsacopa. La figura de l’apagafaroles i un lent i progressiu apagament obren un espai que ens permet seguir la remor del barri, la seva història, els alts i baixos dels moviments veïnals, les reiterades demandes per a la instal·lació d’un nou enllumenat, la creació de la primera comunitat energètica de Catalunya o el simbolisme de la data d’aprovació del nomenclàtor amb els noms d’una dotzena de flors, en un joc de proximitats i de distàncies.
CRÈDITS
Una dotzena de flors II,
Olot, juny de 2021
Vídeo, 29 minuts
Idea i edició: Servand Solanilla
La manca d’alè o la dificultat per respirar formarà part de la memòria col·lectiva a l’hora de recordar la pandèmia de COVID-19. Aquest símptoma d’afecció a les vies respiratòries es pot prendre, també, com a metàfora d’un món que necessita aire per recuperar-se i repensar-se.
Aquest objecte simbòlic parteix d’un gest: el capgirament d’uns pulmons perquè esdevinguin una papallona. A partir d’un taller de dibuix i color, els residents han fet el disseny de les ales. És una papallona que vol fer memòria de les persones que han deixat de volar, però també de la necessitat de recuperar el vol; que vol reconèixer l’immens treball realitzat pels professionals de la residència, però també de la necessitat que tothom se senti interpel·lat per fer front al futur; que vol posar en valor el color, la llum, la transformació i la vida.
CRÈDITS
Alè
Rètol lluminós. Objecte simbòlic en memòria de la COVID-19 i de totes les persones que s’ha endut aquesta pandèmia
Olot, juny de 2021
Treball realitzat en col·laboració amb Lola Solanilla
Residència Montsacopa
Intal·lació permanent al hall d’entrada de la residència
Els objectes d’una natura morta són els protagonistes d’una peça de teatre breu que donarà lloc a un “speech” on l’autor ens parlarà de la seva relació amb un gènere pictòric amb el qual s’ha anat retrobant al llarg de la seva trajectòria artística. 185 qüestions de fons i un glop d’aigua n’és l’últim exemple.
L’audiència està en espera. Una taula amb un micròfon, una gerra amb aigua i un got s’ofereixen a que una “veu”- una autoritat narrativa- prengui la paraula. Però el micro apunta al mateix públic. Així arrenca una situació d’interpel·lació que desgrana, de mica en mica, els paranys de les condicions i les possibilitats d’interlocució, la necessitat d’apropar-se i reconèixer-se amb l’altre, la violència de la paraula i la necessitat “d’arreglar-se” amb ella, o la necessitat de teixir relacions per a l’acció.
Una natura morta. Un exercici per refrescar la gola i continuar amb forces renovades.
…
Posada en escena de la peça de teatre breu (imatge 3)
a) En el centre està situada la taula amb la natura morta. El micròfon i la disposició de la gerra d’aigua i el got estan encarats cap al costat de l’escenari per on entra i s’asseu el públic; b) davant de la natura morta i a una distància d’aproximadament tres metres, es situa el públic en una grada amb cadires; c) darrera de la natura morta i en una grada simètricament situada respecte de la primera, hi ha un segon públic que funciona com a reflex del primer i com a “fons” de la natura morta (un nombrós grup d’actors i acompanyants de la companyia de teatre Projecte T prèviament asseguts).
Amb l’escenari totalment fosc, els assistents van entrant acompanyats per acomodadors amb llanternes fins a les cadires. El segon públic (actors i acompanyants) ja estan prèviament asseguts al costat oposat. L’acció s’inicia amb la il·luminació en fade in de la natura morta (aquesta il·luminació no permet que els dos públics es vegin, però sí que es doni una estranya percepció del públic oposat). Després d’un breu temps de silenci, una veu irromp des dels fons de la natura morta. La peça de teatre breu, de vint minuts de duració, finalitza amb l’enfosquiment en fade out de la natura morta.
Posada en escena de la conferència performativa (imatge 4)
La foscor dona pas a una llum tènue que il·lumina únicament els dos públics (el passadís central queda fosc) i els deixa exposats. El canvi d’il·luminació origina una nova situació comunicativa: s’il·lumina el “faristol 1” amb una llum zenital. Aquest està situat a un dels costats de la taula i en posició obliqua respecte de les dues audiències. En aquest moment l’autor de l’obra es dirigeix des de la grada on hi ha els actors al “faristol 1” i comença a llegir una conferència, un relat de vida en primera persona que recapitula i tanca una etapa de pràctica artística de deu anys (2011-2021) que s’articula a partir de l’interès pel gènere de la natura morta. A la meitat de la conferència s’apaga la llum zenital del “faristol 1” i s’il·lumina el “faristol 2”. L’autor s’hi dirigeix i continua la conferència fins a l’acabament d’aquesta. L’obra finalitza amb l’aproximació de l’autor a la natura morta, on aboca aigua al got, fa un glop que s’amplifica amb el micro de corbata i desitja salut.
185 qüestions de fons i un glop d’aigua
Olot, 13 de març de 2021, 20h
Peça de teatre breu i conferència performativa
Teatre principal d’Olot
Duració: 60 minuts
L’activitat té per objectiu intervenir i alterar el Passeig d’en Blay a partir de diferents objectes relacionats amb els grans temes de la literatura contemporània que els participants es trobaran amuntegats davant del Teatre Principal.
El taller recull les idees d’aquesta edició del MOT entorn del títol Crear. Un collage que creix amb les paraules (avançar en la narració, creació interdisciplinària, trobar connexions des d’una actitud creativa, collage que s’expandeix, procés viu…) i es planteja com un exercici de reescriptura a partir de la referència al collage com una manera d’entendre el món i les dinàmiques que s’hi donen.
La remodelació del Passeig d’en Blay, finalitzada l’any 2018, es pot llegir com una acció més de reescriptura urbana que no afecta únicament a l’espai físic sinó també a la percepció, la interacció o la memòria de les persones amb el lloc. La nova proposta urbanística conté de manera visible, no visible o ja només en els diferents registres de la memòria, les traces del passat: alguns arbres s’han mantingut, alguns ja no hi són; del paviment vell queda una petita mostra al Firal petit i uns fragments que decoren les parets al Cafè del Firal; l’escultura La Lectura de Miquel Blay s’ha reubicat; al peu d’alguns nous fanals s’han fet unes inscripcions recordant noms d’associacions o comerços vinculats al passeig; els elements de les terrasses dels bars, alguns d’ells nous, s’han uniformitzat; les façanes del Teatre o de la Casa Solà Morales s’han fet més visibles; la llum, el so, l’ambient…
El taller es proposa avançar en aquesta narració. Els participants es trobaran davant del Teatre Principal un munt d’objectes relacionats, d’una o altra manera, amb els grans temes de la literatura contemporània: la sol·litud, la solidaritat, la comunicació, el cos, la memòria, la mateixa escriptura, el temps, la immigració, la guerra… Després d’una breu explicació el grup haurà de “llegir” (descobrir les potencialitats) i “col·locar” (o d’altres sinònims i situacions que s’esdevinguin d’aquesta acció -instal·lar, acoblar, fixar, distribuir…-) un nombre determinat d’objectes en llocs lliurement escollits del passeig (establint vincles i imaginant històries amb qualsevol punt o element del passeig) amb la intenció de suggerir noves connexions o associacions formals i/o de significat. Tant si el grup decideix fer-ho col·lectivament, en petits grups o individualment, aquesta alteració de l’espai estarà condicionada pel vincle que els participants tinguin, d’una banda, amb els objectes escollits i, de l’altra, amb el Passeig d’en Blay.
Seguint amb la idea del collage com a narració expansiva, el segon grup es trobarà amb la intervenció del primer grup a partir de la qual haurà de continuar. A la part final del taller, in situ, els mateixos participants explicaran les associacions o històries que es donen en les intervencions realitzades. Unes fotografies del resultat poden servir per ser mostrades al Torín i explicar breument el què s’ha fet.
Aquest projecte sorgeix de l’interès per aquelles intervencions d’edicions anteriors del propi Festival Lluèrnia que dialoguen amb el paisatge, que aprofiten la seva singularitat (els vincles i lligams -naturals i culturals- per qüestionar-lo) i que posen en valor el protagonisme de les espectadores i espectadors. El segon element d’interès és la vessant participativa i comunitària -la voluntat de fer sentir com a pròpia a les ciutadanes i ciutadans aquesta festa del foc i de la llum- les quals formen part d’aquest Festival des de la seva concepció. Aquests dos interessos estan a l’origen i en tots els processos de desenvolupament del projecte.
Una dotzena de flors posa en joc la relació de conflicte que vincula la visibilitat i l’espai públic per a generar un diàleg, amb i en el paisatge, entre dos volcans, dos indrets icònics de la ciutat, dues postals que es volen explicar d’una altra manera:
– el barri de Sant Pere Màrtir, construït en una de les vessants del volcà Montolivet (lloc de l’acció que va comptar amb la participació d’una seixantena de veïnes del barri animades per l’Associació de veïns de Montolivet).
– el volcà Montsacopa (punt principal d’observació de les espectadores i espectadors). Al camí que envolta el cràter del Volcà Montsacopa, davant de l’Església de Sant Francesc, hi havia diversos punts d’observació senyalitzats. Les persones que, per diferents raons, no van poder pujar al volcà, tenien un punt de senyalització al pàrquing de l’Escola El Morrot. Així mateix, l’acció es podia seguir des de qualsevol punt de la ciutat des d’on es pogués tenir una visió de conjunt del barri de Sant Pere Màrtir i a partir de la informació que podien trobar, d’una banda, a la pàgina web de Lluèrnia i, de l’altra, de la transmissió en streaming de LIVEMEDIA).
Una dotzena de flors
Olot, 12 de desembre de 2020, 19h
Acció participativa en el marc de LLUÈRNIA, FESTIVAL DEL FOC I DE LA LLUM
Emplaçaments: barri de Sant pere Màrtir i mirador del volcà Montsacopa
Duració: 37 minuts
L’activitat, d’una duració de 45 minuts, té per objectiu crear i compartir històries personals vinculades a la Mar Mediterrània utilitzant mitjans i entorns audiovisuals.
Aprofitant que aquesta edició del MOT està protagonitzada pel Mediterrani, Històries arran de mar vol posar de relleu l’ús de la veu gravada com a element vehiculador d’històries personals vinculades a la Mar Mediterrània.
Procés de l’activitat:
1-Presentació: 5 minuts.
1-Visionat d’un vídeo amb un pla fix d’onades del mar arribant a qualsevol platja del Mediterrani: 1 minut.
2-Realització d’un guió que serveixi per estructurar una breu història personal d’un minut com a màxim sobre la mar Mediterrània (una experiència, un record, una anècdota, una idea…): 10/15 minuts.
3-Gravació de la història de cada participant: 10 minuts.
4- Escenificació final on cadascú comparteix la seva història amb els altres escoltant-se a sí mateix: 15 minuts. El vídeo d’onades, amb un so baix, es projecta en una pantalla. Els participants, assentats en semi-rotllana oberta al mar, escolten les històries que s’ha editat en un mateix document.
Li resoldré la seva inquietud és un projecte de rebuig al judici contra l’1-O i d’acompanyament i suport a les processades i als processats.
Amb la memòria de l’Hospital com a espai d’acollida, cura i assistència per a tothom, la intervenció vol canviar la percepció de l’edifici per convertir-lo en una acció política contra el silenciament i la pèrdua de drets civils i democràtics que suposa l’empresonament per causes polítiques d’una persona i de les seves idees. Des d’aquest marc es proposen dues intervencions que s’integren a les façanes de l’edifici: una instal·lació i un programa d’accions.
L’expressió del títol és la frase amb la qual el jutge Pablo Llarena, amb una actitud “xulesca” i arrogant, solia respondre a les crítiques i als retrets de les preses i els presos quan anaven a declarar.
La instal·lació consisteix en la col·locació de 25 puntals d’obra grocs i 25 altaveus (un per a cadascuna de les persones processades) als balcons de les dues façanes de l’Hospital. Li resoldré la seva inquietud vol ser una acció de reivindicació del “silenci contra el silenci” on l’element expressiu és l’absència de so. A partir del silenciament de la veu com a forma de visualitzar el conflicte, les façanes es converteixen en un “multi altaveu” que genera una expectativa de so. Un so frustrat, però, que es reivindica a través del seu silenci i per la presència dels puntals, elements de suport que aguanten l’edifici i que ocupen el lloc de les processades i els processats.
A aquesta instal·lació s’hi entrelliga un programa d’accions que vol ser un crit unànime però on les condicions de comunicació i escolta es posen en qüestió, fet que vincula el projecte amb l’art conceptual i que fa que el seu repertori d’accions s’acosti a l’spoken word, l’activisme poètic, l’art sonor, el minimalisme o el teatre experimental.
L’espai a on les ciutadanes i ciutadans que transiten en el seu tragí personal i col·lectiu toparan amb les accions que irrompran des dels balcons no és una àgora silenciosa, sinó un espai impregnat dels sons i els moviments de la ciutat.
CRÈDITS
Li resoldré la seva inquietud,
Del 5 de febrer al 29 de juny de 2019
Instal·lació/accions a les façanes de l’antic Hospital Sant Jaume d’Olot
Projecte: Servand Solanilla
Programació accions: Tate Lucena, Joan Serra Capallera i Servand Solanilla
Muntatge: Francesc Mas i Xevi Roura
Grafisme: Xevi Prat
Amb el suport de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa
Veus de claveguera és una proposta que compta amb el suport de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i que es suma als actes de commemoració de l’1 d’octubre de 2017 que s’organitzen a Olot. Es tracta d’una instal·lació sonora repartida en diversos punts del centre de la ciutat. A través d’altaveus col·locats a l’interior de deu clavegueres, els passejants poden quedar sorpresos per unes veus que tots tenim ben gravades a la memòria: el “a por ellos oé, a por ellos oé” de ciutadans de Huelva acomiadant a la Guàrdia Civil pocs dies abans de la celebració del referèndum, les declaracions del mateix dia 1 d’octubre del llavors president del Govern, Mariano Rajoy, assegurant que no hi va haver referèndum a Catalunya i que l’estat de dret havia donat resposta a aquells que el volien contravenir, i el discurs del dia 3 d’octubre del rei Felip VI dirigit a la nació i en el que apel·lava a la responsabilitat dels poders de l’Estat d’assegurar l’ordre constitucional.
Si bé els cossos policials que es van acarnissar contra la gent que defensava els col·legis electorals van ser els instruments de la violència, aquestes veus corresponen a la incitació, l’empara, la justificació i la legitimació d’aquesta violència. Unes veus autònomes fàcilment reconeixibles però que transcendeixen el seus propietaris. Unes veus que venen de molt lluny, que es van manifestar fa un any i que es continuen manifestant avui. Veus que van de boca en boca. Veus de violència. Veus de claveguera.
A nivell de carrer, en aquest dia 1 d’octubre de 2018, la ciutadania es continua manifestant pels presos polítics i exiliats, pel dret a decidir, pels drets i les llibertats.
CRÈDITS
Veus de claveguera,
Olot, 1 d’octubre de 2018
Instal·lació sonora en diversos punts del centre d’Olot
Projecte de Servand Solanilla amb el suport de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa
Exercicis de ventrilòquia continua centrant l’atenció en el retrat i pren com a referència pràctiques d’auto-representació i auto-narració com els vídeo-retrats o els testimonis de vida.
Exercicis de ventrilòquia s’aproxima a l’objecte “veu” en un procés de despossessió i intrusió de la veu que converteix els “jos” parlants en una mena de teòrics especulatius. Històries en primera persona de testimonis que es descobreixen parlant de la dificultat de “donar compte de sí mateixos”, on el propi mitjà – la veu, el llenguatge- que els havia d’ajudar a aconseguir un “relat adequat a la seva vida” s’acaba revelant problemàtic i els porta a una “interrupció del discurs”, a una “esquerda constitutiva del jo”.(1)
En les seves formes contemporànies, les històries de vida són recreacions, moltes vegades, d’esdeveniments personals i traumàtics que, si bé parteixen d’un fort individualisme, mostren una voluntat de racionalitzar les emocions i distanciar-se dels referents per analitzar-los. Si s’estira el fil, és interessant veure com diferents aproximacions teòriques que parlen de la pràctica de l’auto-relat donen compte d’aquesta tensió entre el subjecte tancat en sí mateix i la seva exposició a l’afora, en un procés de construcció de la identitat, seguint Judith Butler, on la divisió, la despossessió del que és propi i la manca de coherència podrien ser les possibilitats per a establir una nova vinculació al llenguatge i a l’altre, a qui tot donar compte de sí mateix interpel·la.(1)
Exercicis de ventrilòquia es planteja com un exercici d’auto-experiència bucal i vocal d’un grup de testimonis que se’ns dirigeixen a través d’històries d’una duració d’entre un i dos minuts cadascuna. El treball parteix d’una doble apropiació: d’una banda, fa ús de textos de diversos autors que es refereixen, des d’àmbits com el relat de ficció, la psicoanàlisi, el cinema o la filosofia, a la veu com a objecte autònom i a la difícil adequació entre aquesta i el cos; i de l’altra, agafa una sèrie de vídeos de testimonis de la xarxa social PreachingPlace, una organització cristiana de l’Església Adventista del Setè Dia que utilitza, entre diferents mètodes d’evangelització, la promoció de testimonis de vida, històries de superació i experiències d’esperança a través de la figura de Jesús. El resultat és un joc de capes entre aquests elements on les locucions originals dels testimonis queden alterades per interpel·lar-nos a partir de l’efecte de la ventrilòquia.
(1)Judith Butler, “¿Quién eres?” págs. 48-60, a Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad, Amorrortu/editores, Buenos Aires, 2012
CRÈDITS
Exercicis de ventriloquia, Olot, 2018
Vídeo color sense so, 20:30 minuts
Idea i edició: Servand Solanilla
El dia 1 d’octubre de 2017 les catalanes i els catalans vam sortir a votar el referèndum que, amb més de dos milions de vots favorables a la independència de Catalunya, havia d’iniciar el camí cap a la proclamació de la República Catalana.
Les actuacions del govern de Mariano Rajoy per impedir el referèndum van fer que no es donessin detalls de la distribució de les urnes als diferents col·legis. Tot i així, dos dies abans d’aquell diumenge, es va ensenyar per primera vegada una de les urnes. Era de plàstic translúcid i amb tapa negra, amb el logotip de la Generalitat de Catalunya, i precintada amb unes brides de color vermell. Tot plegat va fer que l’objecte-urna adquirís un valor simbòlic com a expressió del referèndum.
La consideració d’aquest acte com a il·legal i delictiu per tots els aparells de l’Estat, va legitimar la violència indiscriminada de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. D’entre els diferents mètodes d’agressió, la porra va ser utilitzada massivament per colpejar a les persones que, de forma cívica i pacífica, estaven a les portes dels col·legis electorals. Es van produir cops a totes les parts dels cos, incloses zones vitals com el cap, el coll, el pit o el costat, i en moltes ocasions els cops es reiteraven contra la mateixa persona.
El treball presentat a l’exposició URNES parteix de la indagació de les característiques de fabricació de les urnes de l’1-O i de les porres utilitzades per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i es fixa en el fet que tant les unes com les altres estan fetes del mateix material, polipropilè 100%. Una seqüència d’imatges ens mostra, a manera de tutorial, el procés de transmutació d’una urna. Seguint els passos, podem veure les diferents accions exercides sobre el material: des de l’agressió gruixuda a la fina en el procès d’esmicolament, fins a la preparació del motlle de guix i la fosa per colors, que converteix el plàstic en una massa espessa i enganxifosa que refreda molt ràpidament, i que fa difícil l’emmotllament i el modelatge. El resultat són quatre porres de quatre-cents grams cadascuna (pes de les porres rígides de 60 centímetres utilitzades per les forces i cossos de seguretat), equivalents als mil sis-cents grams de l’urna.
La possibilitat de manipular les porres ens adreça a aquella barreja insuportable de l’1-O entre el coratge democràtic de la gent i la covardia repressora de l’Estat, en un procès on dia rere dia, el clam pels drets i les llibertats, en totes les seves manifestacions, es veu amenaçat per una violència que li és consubstancial.
CRÈDITS
Polipropilè 100%, Olot, 2018
Impressió de tinta sobre paper, 83x81cm
Polipropilè reciclat, 4 porres de 60 cm
