CONVERSES DE SEGONA MÀ

Previous Image
Next Image

info heading

info content

CONVERSES DE SEGONA MÀ

En el marc del projecte Fem Veinatge: Mercat de Conversa i Proximitat, celebrat els dies 25 i 29 de setembre de 2017 a la ciutat d’Olot, Converses de segona mà va consistir en quatre instal·lacions amb figures humanes realitzades amb roba de segona mà i distribuïdes per diferents punts de la ciutat. Paral·lelament i com a extensió de les instal·lacions, es van realitzar uns coixins de diferents mides, també amb peces de roba de segona mà, per fer més còmodes les cadires o les escales i vorades dels diferents llocs de l’espai urbà ambientats per acollir les activitats d’aquest mercat de la conversa. El treball, que va sorgir d’un encàrrec per part dels organitzadors del projecte per a realitzar un conjunt d’escultures amb material de reciclatge, va recrear quatre situacions de conversa a partir d’un material, la roba de segona mà, que remet a l’altre, a la sensibilització i a la mobilització social.

Quan un és convidat a pensar en la recuperació de la ciutat com a espai de relació i de generació de conversa és difícil no associar l’espai públic, avui, a un lloc higienitzat on, com diu Roberto Esposito, les estratègies i aparells de control dels sistemes polítics moderns han permès a les persones “viure pròximes sense tocar-se, això és, ampliar l’esfera de l’autosuficiència individual a través de l’ús de màscares o armadures que les defensin d’un contacte indesitjat i perniciós amb l’altre”1. A partir d’aquesta idea, em semblava que la roba, com a objecte de protecció i d’individualització, d’una banda, i per la seva materialitat i caràcter teatral i transferible, per l’altra, podia interpel·lar les persones que es desplaçaven en aquest espai públic higienitzat. Més encara des de la insignificància i sordidesa de la roba que la gent ja no vol. Des de les arrugues i la memòria de les vides personals impreses en la roba de segona mà. D’altra banda, aquesta roba també mostra una contradicció amb les que avui ens toca viure: si bé la seva reutilització estalvia recursos per a la producció de roba nova, minimitza l’emissió de gasos i crea llocs de treball en la classificació, el rentat, el transport i la venta o donació, també és el nostre consum ràpid i rebutjable que fa que ens desfem de quantitats cada vegada més grans de roba.

Seguint l’acostament al cos i al rostre en les filosofies d’Emmanuel Lévinas i Maurice Merleau-Ponty, el treball planteja una reflexió sobre la conversa (la paraula) vinculada a la percepció del rostre a partir de la seva absència, a la pobresa material i al gest. Lévinas parla d’una ètica que parteix de la vulnerabilitat de l’altre, i ho fa a partir de la figura del rostre, un rostre desprotegit, amb una pobresa essencial i a la demanda del qual un ha de respondre. Però aquest rostre de Lévinas està més enllà de la percepció i de la imatge. Es podria dir que el rostre, en aquest acostament ètic, no és visible, sinó que el que a un se li apareix és la seva significació, la seva parla. Per la seva banda, Merleau-Ponty s’acosta al cos com a un espai expressiu al que estarien estretament vinculats el gest i la parla fins al punt d’entendre la paraula com a gest. Un gest que, com en el cas anterior de Lévinas, en presenciar-lo, ens sol·licitaria, en un acte no tant d’interpretació sinó de sincronització.

Les figures, situades a l’interior d’una estructura cúbica oberta i penjades amb fils de niló, amb els cossos buits, sense cap ni mans, conviden a ser ocupades, a posar-nos a la roba de l’altre. Figures que busquen completar-se o que ens poden fer percebre la incompletesa dels que passen o estan per allà. Històries suspeses que demanen ser activades. La gravetat d’aquests cossos lleugers sense cap, el gest reflex entre dues figures, la presència d’un objecte en la composició, una actitud marcada o la lleugera tremolor provocada pel vent constituïrien, entre d’altres, els límits a partir dels quals se’ns convida a entrar en la seva conversa.

1 Esposito, Roberto, Comunidad, inmunidad y biopolítica, Herder Editorial, S.L., 2009

CRÈDITS

Converses de segona mà, Olot, 2017
4 instal·lacions: fusta, tela metàl·lica, roba de segona mà (cedida per Roba Amiga), objectes i fil de niló.
Coixins realitzats per l’Espai cosidor de Sant Miquel
Emplaçaments: Plaça Major, Plaça del Mig, Plaça Mercat i Plaça del Teatre (Olot)

CARA A CARA

Foto: Norbe Fernández

CARA A CARA

Plantejat com un experiment de videoteràpia, el treball mostra un encarament entre dues persones amb unes històries de vida que són, en molts sentits, paral.leles. Una d’elles va patir el trastorn de la  hiperacúsia, una alteració auditiva que converteix els sons quotidians de l’ambient en dolorosos, i l’altra el trastorn de la distonia, un trastorn neurològic del moviment que implica contraccions involuntàries i sostingudes del múscul, en aquest cas en la musculatura de la boca.  Cara a cara és un retrat que parteix d’aquestes històries de vida lligades al soroll (també de les orelles i de la boca com a òrgans de recepció i acció respectivament) d’unes persones que lluiten per desfer-se d’una gestualitat imposada: en un cas per fer que el soroll torni a ser habitable; en l’altre per convertir el soroll que ha acabat generant en so harmònic. Cara a cara és un retrat complementari a partir de la representació de dos rostres, singulars en la seva anomalia, que mostren una empatia basada en el control sobre els propis gestos, en la tensió entre el cos físic i el drama que hi ha al darrera. Cadascun és espectador d’ell mateix a partir de l’altre en un diàleg dirigit a l’espectador perquè li doni unitat i significació.

Cara a cara és un punt d’inflexió ja que concentra una bona part dels interessos dels treballs anteriors i mostra una sèrie d’elements que s’aniran desenvolupant en els projectes posteriors: la representació del rostre, la singularitat de la persona, el gest en la seva dimensió ètica i estètica com a possibilitat del fer humà (Agamben), la tensió entre el cos físic (cos-llenguatge) i la seva socialització o la subordinació del cos a una gestualitat determinada.

CRÈDITS

Cara a cara, Olot, 2016
Vídeo color sense so, 5:30 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació: Joan Manel Robles i Jordi Estartús

 

SILENCE SPEAKS

SILENCE SPEAKS

Silence speaks pren de referència l’activitat de l’storytelling, activitat utilitzada des de sempre i en totes les cultures i que consisteix en crear i compartir històries. En les seves formes contemporànies s’utilitza àmpliament per abordar, des de les narratives personals, la formació de les identitats i el seu encaix en les comunitats, amb la creença del poder transformador de les històries personals i del seu paper crític en la construcció d’un món més just i saludable. Podem trobar-ne exemples en les històries que tenen un paper important en la promoció de les identitats no imposades, de la igualtat de gènere, de la salut o dels drets humans. Recreació, moltes vegades, d’esdeveniments personals i traumàtics que, si bé parteixen d’un fort individualisme, busquen trobar complicitats i mantenir-se en una xarxa de relacions socials promogudes per un esperit terapèutic que proposa formes de sociabilitat basades en la comunicació. D’altra banda, els nous mitjans fan possible noves maneres perquè les persones (personatges) gravin, expressin i consumeixin històries.

Silence Speaks, plantejat com un “work in progress”, és un retrat col·lectiu que presenta narracions mudes en primera persona de les quals tenim únicament el títol. Rostres parlants que se’ns dirigeixen amb unes microhistòries que no es pronuncien ni s’escolten però que s’imaginen, ressonen. Un artifici representacional que desvincula els relats de vida i les persones que els dramatitzen (tot i la possible lectura dels llavis no hi ha una identitat entre rostre i parla més enllà de la interpretació). Una comunicació que, tot i quedar alterada respecte del seu propòsit, es reivindica a partir de la seva mudesa, de la manifestació dels rostres en la seva fisonomia i de la seva gestualitat.

CRÈDITS

Silence speaks. Caminar, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 1:41 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació de Joel Tallant
Microrelat “Caminar” d’Albert Grabulosa

Silence speaks. Respirar, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 1:55 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació de Gisela Arimany
Microrelat “Respirar” d’Albert Grabulosa

EXERCICIS DES DEL COSTAT DRET

Previous Image
Next Image

info heading

info content


EXERCICIS DES DEL COSTAT DRET

Exercicis des del costat dret es realitza a Olot, amb vuit alumnes de l’Aula de Teatre Groc Llimona, i després a Torroella de Montgrí, amb nou alumnes de l’INS Montgrí.
El punt de partida del treball indaga sobre la construcció de la identitat en l’adolescència. El videoretrat dels participants es basa en el moviment (per la seva relació amb la vida, el creixement, el canvi, l’alegria, el joc, la curiositat…) i en el gest (per la seva relació amb el simbolisme del cos i posat de manifest en totes les seves accions).
El projecte presentat es fa preguntes. Com podem acostar-nos a la figura de l’adolescent? Hi ha un cos físic, però també un cos simbòlic i metafòric? Com podem jugar amb allò que Eugenio Trías anomenava els tipus fonamentals de l’ésser “el que desitja ser, el que ha de ser, el que és, el que pot ser”? Com establir ponts entre els llenguatges basats en l’hàbit i la repetició i aquells que recorren a mètodes de suggestió? Com crear un espai d’introspecció i de relació propici per a observar el moviment i el procés grupal?
Es segueixen els processos de la DMT (Dansa Moviment Teràpia). Es parteix, en un cas, de la dinàmica dels grups de discussió. En l’altre, de la representació d’una obra de teatre. S’hi observen els moviments expressius, primer com a analogies en moviment de la seva expressió verbal i després desprovistos dels significats verbals annexos. S’exploren imatges i metàfores a través de l’observació directa i del registre videogràfic.
Un cop descontextualitzats, s’utilitzen els moviments, les postures i els gestos per elaborar una nova narració videogràfica que ens parla de tensions, emocions, relacions i històries. Són relacions causals provocades per la percepció, no per la causalitat. El moviment és pur, sense intervals. Els joves mostren i comuniquen el seu comportament a l’espectador, tot construint un joc de percepcions.
El relat que s’estableix s’assembla al d’un zoòtrop que acaba esdevenint cinema. Les imatges acaben formant un flux coherent i el videoretrat ens explica qui són aquests adolescents que, també, un dia vam ser nosaltres.

CRÈDITS

Exercicis des del costat dret /Aula de teatre Groc Llimona, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 4:03 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Han participat: Flor Crespo, Guillem Durante, Luna Guevara, Maria Minovas, Rai Mulet, Aina Planagumà, Iona Roura, Rita Roura
Fons d’art Contemporani de l’Ajuntament de Girona

Exercicis des del costat dret /INS Mongrí, Torroella de Mongrí, 2015
Vídeo color sense so, 5:11 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Han participat: Daisy Bonner, Núria Fàbregas, Elina Ivanova, Alèxia López, Naila Martín, Cloe Muñoz, Ester Pagès, Judit Recacha, Oriol Ribas
Conducció grups de discussió: Laura Lázaro, Jordi Feu i Pau Tarrés
Fons d’art Contemporani de l’Ajuntament de Girona

Exercicis des del costat dret, 2015
Vídeo procès, 24:53 minuts
Direcció: Servand Solanilla
Edició: Norbe Fernández

 

A LA MÀ

A LA MÀ

A la mà continua indagant en la gestualitat dels actors socials en els escenaris diplomàtics de la política internacional. En aquest cas es pren de referència els manuals de dibuix de mans per mostrar com els presidents i caps d’estat agafen objectes insignificants com una copa, el pom d’una porta o una poma, en una de les composicions, o com saluden i reclamen una i una altra vegada la confiança en la protecció dels interessos nacionals en el moment en que estan a punt d’embarcar en els seus avions, en l’altra. En ambdós casos en vol fer referència al tracte amb les coses, a la seva disponibilitat i a la seva manejabilitat.

CRÈDITS

A la mà, Olot, 2013
Manipulació i edició de imatges publicades a Internet
Impressió de tinta sobre paper, 100x70cm

 

 

TAULES AUXILIARS III

TAULES AUXILIARS III

El projecte Taules auxiliars, en el seu conjunt, indaga en el repertori de codis diplomàtics, actituds i gestos d’on sorgirien els modes de la hipocresia i la simulació, “gestos que depenen de la repetició i la rutina i que es traicionarien a sí mateixos per alguna mímica transparent o una manipulació precipitada”1.
Prenent com a referència la sèrie Mitològiques de Claude Lévi-Straus, es posa en valor el mite com a activitat, alhora, reparadora i creadora, i es focalitza l’atenció dels relats mitològics en els objectes com a mediadors de les relacions que s’estableixen a través d’ells. Relacions que, en els diferents relats, busquen l’estabilitat a partir de periodicitats, duracions o ritmes per a humanitzar els conflictes i evitar l’enfonsament del sistema.
Taules auxiliars al·ludeix a l’espai de la política internacional i explora els escenaris diplomàtics on els caps d’estat, versió actual dels antics caps de tribu, incideixen en altres caps d’estat fent valer el seu poder i la seva força per a realitzar un projecte social i determinar-ne les accions.
Les taules auxiliars i els objectes situats entre els seients dels actors socials registren i dramatitzen les històries. En el cas de Taules auxiliars III els gestos de les mans, extrapolats als mateixos objectes, busquen construir l’espai i crear una tensió necessària capaç d’apel.lar a la visió. Imatges que semblen agafades d’un manual de màgia i que volen destacar aquest concepte per fer referència a la il.lusió i al poder.

1 Claude Lévi-Strauss, Mitológicas IV-El hombre desnudo, Siglo veintiuno editores, 8ª edició en espanyol, 2006, pàg.30

CRÈDITS

Taules auxiliars III, Olot, 2013
Manipulació i edició de imatges publicades a Internet
Impressió de tinta sobre paper, 200x65cm

TAULES AUXILIARS II

Captures de vídeo

TAULES AUXILIARS II

Seguint amb l’estratègia de maximitzar les taules auxiliars situades entre els actors socials dels “bilateral meetings”, en el cas de Taules auxiliars II es fa una captura reenquadrada, amb so, de poc més de 7 minuts, d’un vídeo publicat a You Tube de la roda de premsa conjunta que el President Obama i el Primer Ministre Singh, de la República de l’Índia, van oferir després de reunir-se a Nova Delhi, el 8 de novembre de 2010. En aquest cas no és el text que, a manera de teletip, es subordina a la imatge com en Taules auxiliars, sinó que és la veu la que passa al fons d’una imatge que mostra, conscient de sí mateixa, els elements que la pertanyen com a natura morta: l’expulsió de la presència humana, els significats dobles, la teatralitat o l’excés de focus i de brillantor per carregar d’energia la imatge (a vegades enlluernaments). En aquest cas són els flaixos dels fotògrafs que, seguint els protocols de distància, provoquen un centelleig intermitent.

CRÈDITS

Taules auxiliars II, Olot, 2013
Vídeo color amb so (reenquadrament de vídeo publicat a You Tube), 7:36 minuts

TAULES AUXILIARS

Captures de vídeo

TAULES AUXILIARS

Servand Solanilla pren com a referent l’obra de Claude Lévi-Strauss per analitzar els escenaris diplomàtics que es produeixen en les trobades bilaterals de caps d’estat. L’artista focalitza l’interès en les taules auxiliars que acostumen a formar part de l’atrezzo i que permeten a aquests actors socials mantenir una distància o proximitat espacial raonable per a la negociació entre les dues parts. El resultat són unes natures mortes on l’absència humana, l’estilització, la teatralitat i la pròpia tradició del gènere aboquen a una rara fascinació carregada de dobles lectures. Cada imatge, cada natura morta, va associada a un text que informa succintament dels protagonistes, dels escenaris, de les dates i del context de les trobades. Segons indica el propi artista: “L’absència dels actors i les característiques representatives de la imatge es mostren amb una intensitat estètica ambigua en relació al text. Mica en mica aquests elements d’ús corrent perden la seva neutralitat i es tornen estranys”.

Text de David Santaeulària

CRÈDITS

Taules auxiliars, Olot, 2013
Vídeo color sense so a partir d’imatges publicades a Internet i manipulades, 11:57 minuts
Idea: Servand Solanilla
Edició: Òscar Gamell i Servand Solanilla

 

INTERCANVIS AMB EL MÓN

INTERCANVIS AMB EL MÓN

Projecte inacabat que havia de constar d’una sèrie de imatges de nens i nenes amb objectes que haurien tingut un paper mediador important en els relats mitològics que Levi-Strauss exposa en les seves Mitològiques. El projecte pretenia portar al present els antics relats de les tribus americanes per mostrar una determinada manera de relacionar-se amb el món i amb les coses. El fet que en les imatges “el joc” havia de tenir un paper rellevant, els protagonistes havien de ser nens, representants de l’esperança de futur (com en El parc infantil de Jeff Wall i Dan Graham o les fotografies de l’artista xinès O Zhang a Horitzó i El pare i jo, on s’al·ludeix a la nova generació emergent).

A l’últim capítol del llibre El origen de las maneras de mesa (Mitológicas III), “La moral de los mitos”, Lévi-Strauss ens parla del paper mediador dels objectes i del sentit d’aquesta mediació. De com objectes, en aparença insignificants, moderen els nostres intercanvis amb el món.

Aquesta imatge fa referència al mite 424 d’aquestes Mitológicas III, “Araucano: origen de la calvicie”. Explica que en temps molt antics un diluvi va destruir la humanitat. Segons algunes versions va ser un càstig per costums dissipades, però totes les versions ho imputaven a una serp monstruosa, senyora de l’oceà. Fugint de l’ascens de les aigües i de la foscor que regnava, els humans, carregats de queviures, van pujar a una muntanya. Els que no van trepar ràpid es van ofegar. Els supervivents, ajudats per la mateixa muntanya que s’anava elevant, es van salvar. Tot i així, es van haver d’acostar tant al sol que van haver de protegir-se el cap amb els plats amb els que havien acumulat les provisions. Tot i les ombrel·les improvisades, molts van morir i molts van quedar calbs per l’escalfor del sol (aquest és l’origen de la calvície). Un sacrifici humà els va permetre obtenir el descens de les aigües i repoblar la terra.

CRÈDITS

Intercanvis amb el món, Olot, 2012
Fotografia color, mides variables